La exposición que nos propone Anton Roca supone su retorno artístico a la ciudad después de quince años en los que ha vivido y ha trabajado fuera. Y lo hace con un proyecto especialmente concebido para el edificio portuario del Tinglado 2.

El título de la exposición juega con la coincidencia fonética existente entre las palabras sóc y cos, acentuando aquella simetría ya presente en el lugar que los fonemas ocupan en el interior de cada palabra, como aval para una tesis laica de la equivalencia entre ser y cuerpo. Un cuerpo que no es únicamente el conjunto de las partes materiales que lo componen sino que es también el receptáculo de su dimensión mental-espiritual. Es decir, el ser.

En los últimos siete años Anton Roca ha llevado a cabo un periplo de reflexión itinerante alrededor del concepto de cuerpo en el contexto cultural contemporáneo, un viaje visivo que ha coincidido también con un viaje geográfico real. De hecho, cada una de las seis instalaciones realizadas hasta hoy, en torno a la idea de cuerpo, ha sido en un lugar diferente: Cesena, Civita Castellana, Roma, Quebec, Reus y ahora Tarragona. Un cuerpo vivido, por parte del artista, como el soporte que acoge las modificaciones que se pueden imprimir a un material de trabajo cualquiera.

No es, sin embargo, la transformación matérica la que interesa a la acción artística, como no lo son tampoco el mero hecho estético y la representación. Más que de una externalización de materialidad física, se trata de una cosa más sutil, más ambiciosa y, por lo tanto, mucho más arriesgada. Las transformaciones a las que se hace referencia hablan el lenguaje de una inmaterialidad destinada a activar la reflexión y a incidir en el pensamiento de quien observa.

El trabajo propuesto en Tarragona identifica el espacio interior del cuerpo del artista con el espacio interno en el edificio del Tinglado 2. La modificación del espacio arquitectónico se corresponde con las modificaciones que tienen lugar en el interior del sujeto de la reflexión, es decir, el cuerpo, y que se materializa en una serie de piezas. Así, el contenedor Tinglado 2 se convierte en metáfora del cuerpo-contenedor del ser propuesto en el trabajo de Anton Roca.

Un cuerpo-ser que es el resultado de las experiencias espacio-temporales vividas por el artista y que ahora nos propone como fruición de una experiencia visiva colectiva a partir de una serie de hipótesis de utopía concreta: el estrecho de Gibraltar como espejo que convierte en equivalentes los continentes que llegan a este punto de pasaje desde un lado y desde el otro. La migración como condición mental de la propia existencia, en la que la identidad asume un carácter múltiple en el tiempo dilatado, y aparentemente inactivo, de un proceso de integración multicultural. La estrategia de la de-construcción de las sobre-estructuras mentales y de pensamiento que condicionan al ser en un sentido unidireccional, impidiéndole aceptar la diferencia como un componente de la propia identidad. La lectura del contexto social de la ciudad de Tarragona que recoge, mediante un mecanismo reflexivo, la multiplicidad de los puntos de vista, que cuentan en igual medida a la hora de recomponer el vestido-mosaico sociocultural.

Finalmente, la unidad formal del cuerpo que se transforma en un espacio abierto, un lugar común. Más allá de la identificación con un individuo, el cuerpo es ahora capaz de comprender en una misma dimensión lo que es individual y lo que es colectivo: un espejo puesto ante el hecho de que el yo es un tú desde el punto de vista del otro.

Más que hablar, sin embargo, de una serie de piezas, o de obras distintas, hay que hablar de una única instalación. Articulada, eso sí, en una concatenación de ámbitos de reflexión visiva que contribuyen a la afirmación de un pensamiento transversal a toda la exposición. Ámbitos activados con el concurso del recorrido que los visitantes harán en el interior, no ya del espacio, sino del cuerpo del artista.

Un cuerpo que tiende hacia la dilatación, la expansión, la ampliación y la superación del propio límite corporal para englobarse en el entorno, convirtiéndose uno y otro en el mismo cuerpo-ser. Ambos comparten un espacio único, que es lugar de deambulación, de pasaje y de continua mutación.

Un cuerpo que, para ser, deja de serlo.

Anton Roca
noviembre 2005

____________________________________________________________

L’exposició que ens proposa Anton Roca suposa el seu retorn artístic a la ciutat després de quinze anys en què ha viscut i ha treballat fora. I ho fa amb un projecte especialment concebut per a l’edifici portuari del Tinglado 2.

El títol de l’exposició juga amb la coincidència fonètica existent entre els mots sóc i cos, tot accentuant-ne aquella simetria ja present en el lloc que els fonemes ocupen a l’interior de cada paraula, com a aval per a una tesi laica de l’equivalència entre ser i cos. Un cos que no és únicament el conjunt de les parts materials que el componen sinó que és també el receptacle de la seva dimensió mental-espiritual. És a dir, l’ésser.

En els darrers set anys Anton Roca ha dut a terme un periple de reflexió itinerant al voltant del concepte de cos en el context cultural contemporani, un viatge visiu que ha coincidit també amb un viatge geogràfic real. De fet, cada una de les sis instal·lacions realitzades fins avui, al voltant de la idea de cos, ha estat en un lloc diferent: Cesena, Civita Castellana, Roma, Quebec, Reus i ara Tarragona. Un cos viscut, per part de l’artista, com el suport que acull les modificacions que hom pot imprimir a un material de treball qualsevol.

No és, però, la transformació matèrica que interessa l’acció artística, com no ho són tampoc el sol fet estètic i la representació. Més que no pas d’una externalització de materialitat física, es tracta d’una cosa més subtil, més ambiciosa i, per tant, molt més arriscada. Les transformacions a les quals es fa referència parlen el llenguatge d’una immaterialitat destinada a activar la reflexió i a incidir en el pensament de qui observa.

El treball proposat a Tarragona identifica l’espai interior del cos de l’artista amb l’espai intern a l’edifici del Tinglado 2. La modificació de l’espai arquitectònic es correspon amb les modificacions que s’esdevenen a l’interior del subjecte de la reflexió, és a dir, el cos, i que es materialitza en un seguit de peces. Així, el contenidor Tinglado 2 esdevé metàfora del cos-contenidor de l’ésser proposat en el treball d’Anton Roca.

Un cos-ésser que és el resultat de les experiències espaciotemporals viscudes per l’artista i que ara ens proposa com a fruïció d’una experiència visiva col·lectiva a partir d’una sèrie d’hipòtesis d’utopia concreta: l’estret de Gibraltar com a mirall que converteix en equivalents els continents que arriben a aquest punt de passatge des d’un costat i des de l’altre. La migració com a condició mental de la pròpia existència, en la qual la identitat assumeix un caràcter múltiple en el temps dilatat, i aparentment inactiu, d’un procés d’integració multicultural. L’estratègia de la des-construcció de les sobre-estructures mentals i de pensament que condicionen l’ésser en un sentit unidireccional, tot impedint-li d’acceptar la diferència com un component de la pròpia identitat. La lectura del context social de la ciutat de Tarragona que recull, per mitjà d’un mecanisme reflexiu, la multiplicitat dels punts de vista, que compten en igual mesura a l’hora de recompondre’n el vestit-mosaic sociocultural.

Per fi, la unitat formal del cos que esdevé un espai obert, un lloc comú. Més enllà de la identificació amb un individu, el cos és ara capaç de comprendre en una mateixa dimensió el que és individual i el que és col·lectiu: un mirall posat davant del fet que el jo és un tu des del punt de vista de l’altre.

Més que parlar, però, d’una sèrie de peces, o d’obres diferents, cal parlar d’una única instal·lació. Articulada, això sí, en una concatenació d’àmbits de reflexió visiva que contribueixen a l’afirmació d’un pensament transversal a tota l’exposició. Àmbits activats amb el concurs del recorregut que els visitants en faran a l’interior, no ja de l’espai, sinó del cos de l’artista.

Un cos que tendeix cap a la dilatació, l’expansió, l’ampliació i la superació del propi límit corporal per englobar-se en l’entorn, tot esdevenint l’un i l’altre el mateix cos-ésser. Ambdós comparteixen un espai únic, que és indret de deambulació, de passatge i de contínua mutació.

Un cos que, per ser, deixa de ser-ho.

Anton Roca
novembre 2005